L’últim cop que vaig passar per aquí, ara fa poc més d’un any, la meva situació era molt diferent. Tenia una única filla de 4 anys, vivia al centre d’una ciutat a dues passes de l’escola i a quatre de la feina i apuntava amb el dit a la resta de Vadepares rient guturalemnt quan es queixaven de com de dura és la vida dels pares i mares que tenen més d’un fill.
Vet aquí que dotze mesos després ja no vivim a la ciutat (el que comporta temporalment una logística difícil per anar a la feina i una de terrible per anar a l’escola), en breu ja no aniré més a treballar a l’oficina i tenim un nou fill. És diu Jan i té gairebé 8 mesos.
Una de les teories que he compartit en el passat en aquest blog, abans del meu writer’s block (no sé com tinc la cara dura de dir això), és la que explica com la natura (diga-li natura, diga-li Déu, diga-li univers, diga-li oli de palma) poc a poc esborra totes les experiències més desagradables de la criança d’un fill per així facilitar que repetim en un futur. Com s’agafa un nadó? Quan menjarà farinetes? I quant mastegarà trossets? I entrepans? Quin dia la caca deixa de semblar crema de cacauet?
Doncs ho he experimentat en primera persona. No nomès no recordava res si no que havia oblidat els mals moments que, malgrat ser molt pocs, havíem passat amb l’Emma i que el Jan replicava amb un 8,5 a l’escala Estivill. Era com si tot hagués sigut perfecte en el passat i aquest nou nen pesat fos un ploramiques insaciable i molest. I poc a poc vaig anar recordant els mètodes amb els que intentàvem que l’Emma no fos un nadó pesat i molest i els hem anat aplicant al Jan amb més o menys fortuna.
Tots aquests canvis, però (mudança, casa temporal, nova mudança, casa nova, llargs vatges per anar a la feina i a l’escola) han tingut un impacte significatiu a la família i probablement han tornat mig bojos als nostres fills. Com sento que tenim temps per anar-nos psicoanalitzant, començaré per la logística.
Un bon dia, de vacances a una cabana al Pirineu català, vam decidir que vindria el Jan i que volíem viure amb finestres que donessin al cel i no a l’escala. Un any després, el Jan tenia dos mesos i havíem canviat el pis de Barcelona per una casa al bosc. Vam fer les maletes i no vam mirar enrere.
Què significava això? Moltes coses però la primera és que vaig decidir que treballaria des de casa. Preferia la solitud i l’aïllament d’un despatx a la nova casa si l’espai ho permetia a canvi de no perdre l’oportunitat de dur els nens a l’escola, recollir-los si estaven malaltons i gaudir d’ells unes hores cada tarda. Això és impensable si has d’entrar i sortir de Barcelona cada dia.
Aquí em sento totalment en contraposició amb l’Ismael via experiència personal. Estic segur que el seu anàlisi i paral·lelisme amb el ara ja mític assalt en directe per part de la filla del professor Robert Kelly (no confondre amb el senador de mentida de mateix nom) a la connexió en directe de la BBC és com realment deuen ser les coses per a la majoria. Poca conciliació, incomprensió i masclisme a dojo. Però la meva experiència és molt diferent. Per un cop, i sense que serveixi de precedent, la meva experiència treballant amb companys dels Estats Units d’Amèrica (aquell país) és que la majoria dels meus col·legues mascles porten i/o recullen habitualment els seus fills de les escoles i activitats extraescolar, i organitzem les reunions al voltant d’aquestes activitats per no entrar en conflicte. Es queden a casa o marxen quan els nens tenen febre i treballen amb nens al voltant com si res. Per tant, ningú va fer preguntes quan vaig proposar treballar des de casa per la meva família més enllà d’un burocràtic “hem de canviar el teu contracte i, si us plau, posa’t fibra que te la paguem – leave that crappy DSL behind, please“.
Potser sóc una excepció afortunada però en cap moment vaig haver de justificar la meva decisió de voler treballar a prop de la meva família. No vaig haver de posar un context. En una societat amb una mobilitat enorme i una conciliació no regulada però assumida com un dret adquirit, això és el pa de cada dia.
Sobre nou nats, rescolaritzacions i mudances múltiples, un altre dia.
Si només el professor hagués agafat a la seva filla i se l’hagués assegut a la falda com em passa a mi en comptes d’enfonsar-li el cap sota el llit…
